Estúpida, estúpida, estúpida...

Pfff. Havia passat uan mala estona aquell matí a la infermeria. Era la primera vegada que veia el Fortin des que ho havíem deixat. És clar que ll ja m'havia vist a mi abans, segons el james, en unes condicions deplorables i... m'havia salvat la vida.

"Oh, merda. I a sobre vas i l'amenaces. Però com pots ser tan estúpida?"

Em vaig recolzar en un arbre, de cara, deixant el front sobre la soca, i el vaig fer rebotar un parell de cops.

"Estúpida, estúpida, estúpida..."

Em va caure neu d'una branca. Oh, a sobre ¬¬. Quan me l'espolsava, vaig veure que algú s'acostava. Ohhhh MERDA.

Vaig travessar els jardins. Estava tot nevat, i era molt bonic. Però al cap només hi tenia la Black. Ens havíem trobat al matí, a primera hora, a la mussoleria. Havia estat mortífer, allò. M'havia matat definitivament.

I aleshores la vaig veure. Clavant-se cops de cap contra l'arbre, i tirant-se neu al damunt al fer-ho. Va espolsar-se la neu i em va veure. MERDA.

Vaig dubtar en si anar cap a ella o fer mitja volta i, com que no sabia què fer, vaig quedar-me quiet, com una estàtua, amb cara de panoli i mirant la Black. Aix, què en farem, de tu, Kikus...?

Vaig veure que es quedava parat sense saber què fer. M'ho vaig rumiar uns instants. A veure, amics no érem, allò estava clar, però tampoc no era plan de fer veure que no havia passat res.

"Va, ves i digues el que hagis de dir"

Em vaig acostar a ell, sense alçar la mirada, per si de cas em quedava clavada.

- No ho deia de debò - li vaig dir-. El que he posat a la nota. No ho faré. Només volia fer-te-les pagar.

Vaig esperar en silenci que digués alguna cosa, mirant al terra.

Vaig dubtar si dir-li la veritat.

- El cas és... eugh... - vaig titubejar - que quan anava a llegir-lo m'ha caigut, i el vent se l'ha endut... Què hi deia?

Vaig sentir la temptació d'acostar-m'hi i fer-li petons, molts petons, i d'abraçar-la, i de dir-li com m'importava. En el moment en què m'havia deixat, ho havia vist claríssim: la necessitava. Me n'havia penjat, completament.
I amb raó.

Vaig quedar-me quiet, esperant. No sabia si dir-li tot el que sentia, i demanar-li que s'oblidés de l'altre noi; no, no ho faria. Tenia dignitat, jo. Vaig preferir callar, i mantenir-me ferm i amb el cap ben alt, abans de rebaixar-me per aconseguir el que volia.

- No l'has llegida? - vaig alçar la mirada i em vaig trobar amb els seus ulls verds-. Res, no hi deia. Bajanades. Millor que se les hagi endut el vent.

Vale, doncs ja podia marxar. Per què no ho feia?

-Mmmm... em va dir el James que vas ser tu qui em va portar a l'infermeria l'altre dia. Jo... gràcies. Després del que t'havia fet hauria entès que m'haguéssis deixat allà.

Potser se'm veia el lleutó per totes bandes. Quan li havia dit que ho deixàvem, li havia dit que l'odioava i que només jugava amb ell. Ara era tota dolçor. Si és que... U.U'

Vaig arribar a la conclusió que no podia dir-li. Si realment m'importava, el que havia de ser era el que ella volgués. I si ella volia estar amb aquell altre noi, fos qui fos, no tenia dret a dir res en contra.

- Eugh... No podia deixar-te allà... - vaig dir quan em va donar les gràcies -. Hauria estat com matar-te jo mateix, amb les meves pròpies mans...

Vaig tenir la sensació que alguna cosa no encaixava. No entenia per què, si no li importava (segons ella, allò nostre només havia estat per passar-s'ho bé una estona), era allà titubejant i mirant cap a altres bandes.
Ja havia fet que en Bohr anés a parlar-hi, i no n'havia tret res. Però havia de preguntar.

- I es pot saber qui és l'afortunat...?

... I la pregunta del milió, la que havia temut que em fes dies abans, perquè no hauria pogut contestar-la. Ara, almenys, estava preparada.

- El Saul. Vimes. De Hufflepuff, fa setè. Suposo que saps qui és, és encistellador de l'equip de qui...

"Calla ja, estúpida, segur que sap qui és, no cal que li expliquis la vida, només t'ha demanat un nom".

- Ehem - vaig fer, com mig-esperant que el critiqués, o digués "aquell sang-de-fang?" amb la seva cara burleta de superioritat que feia servir normalment, o alguna cosa per l'estil...

Oh...

- Ah, bé... d'acord... està bé... és simpàtic... i molt guapo... ehm... me n'alegro... - vaig dir, quasi en un murmuri.

MENTIDA! No! No me n'alegro! Quina merda, quina GRAN MERDA! Hòstia!!

- Té sort... eugh... vaja... bé, està bé... està bé... - vaig dir, mentre m'enfonsava cada vegada més.

Per un instant, havia confiat en el que m'havia dit en Bohr. Ell havia dit que no existia. Sí, que existia. I tant que existia. I era més gran, molt guapo, i no s'havien d'amagar perquè ell era de Hufflepuff... I segur que el groc li sentava genial.

"Merda... Merda... Merda...Merda... Merda..."

- Que està bé? - no vaig poder reprimir la meva sorpresa.

Ni la frustració. O sigui, com que bé? Com que és guapo i simpàtic? Sí que ho és, però tu m'hauries de dir que NO EM CONVÉ. Hola? Hola? Una mica de gelosia, no? És molt demanar o què?

"Es pot saber què t'empatolles? Ara vols que es posi gelós?"

Doncs sí, es veu que era exactament el que volia. Potser si no hagués estat tan alterada, m'hagués adonat del pesar de la seva veu.

- Doncs sí, és molt bon noi - vaig dir ara altiva, ofesa i tot-. M'alegro que et sembli bé, pensava que tindries un insult per dedicar-li i tot. Com que és fill de muggles...

"Li estàs donant peu a que l'insulti??? Seràs desgraciada!!!"

No em podia creure que estigués reaccionant d'aquella manera...

Es va enfadar. Em va cridar, va posar-se en un posat altiu, com si l'hagués ofès.

- Mira, no sé què vols... No tinc res en contra seva... - vaig dir, fotut -. Bé, sí. Desitjaria que no existís, i que no s'hagués ficat pel mig, però jo ja no hi pinto res...

Tenia un posat decaigut, capcot. Estava fet pols, i no tenia esma ni per parlar.

- Vés amb el Huff aquest, vinga... Que aquí quieta agafaràs fred... - no havia aixecat la mirada de terra; el cor quasi no bategava, i els dits se m'estaven gelant.

Vaig recolzar-me en l'arbre i em vaig asseure al peu, mirant el paisatge. Bé, de fet, mirava més el terra que una altra cosa. Estava abatut...
Ja tenia una cosa més per explicar al desconegut de la pròxima carta, almenys.

Bé, almenys tenia la decència de semblar una mica moix... Em va saber greu deixa-lo allà. Potser m'havia passat una mica amb el comentari, i tot i que l'havia provocat, no li havia dit sang-de-fang ni res. Vaig quedar-me on era, dubtant.

Abans que ho pogués impedir, vaig agenollar-me davant seu i vaig posar-li una mà al genoll.

- No et quedaràs aquí, oi? -li vaig dir-. Vas impedir que morís congelada aquí, et dec un favor. Una congelació per una altra. Els gryffindor som uns cavallers, de manera que... senyoreta, cap al castell.

Li vaig fer un somriure. No savia què em passava, però no suportava veure'l trist i taciturn. Volia oblidar-lo, però no podria si estava tot el dia preocupada per ell.

Va dir-me que no em podia deixar allà, que em congelaria.

- Tens raó, em congelaré - vaig treure la vareta -. Pot creo

Va aparèixer un recipient, de vidre translúcid, de la mida d'una garrafa de cinc litres.

- I ara... una mica de foc, per no passar fred... Lacarnum inflamarae - el foc va omplir el recipient, de manera que ben aviat va començar a escalfar l'ambient -. Ho veus? Ja no et necessito, ara vés-te'n amb el teu noviet Huff...

I vaig quedar-me allà, amb el meu pot amb foc, mirant a l'horitzó...

"no et necessito"

Allò era el que jo sempre li deia a ell. Però ara ja estava tot dit. Si marxava ara, ja no veia motius pels quals haguéssim de parlar de res més... li havia donat les gràcies per salvar-me la vida, havia deixat passar que digués res als meus amics, ja sabia amb qui "sortia". Ja estava. Comptes saldades.

MERDA.

Jo m'ho havia buscat. Jo m'ho avia bscat i ara no hi havia marxa enrere.

- Molt bé, doncs... ja està. Adéu, suposo. Ens veiem a classe... o al camp.

Em vaig aixecar, disposada a marxar, tot i que desitjant quedar-me, encara que no sabia amb quina excusa. Tan de bo em parés...

Vaig tancar els ulls. Volia que se n'anés, i no veure-la fins al cap de molts dies. I no volia, sota cap concepte, veure-la amb en Vimes. No ho aguantaria...

- Genial... Bravo, Kikus... Ara sí que sí... - vaig dir-me, mentre em perdia entre les flames del pot -. Només falta que surti el cabró aquell de sota terra i et talli el cap... encara em faria un favor, ves... almenys no hauria de viure sabent que la Black està amb un altre...

Vaig tardar ben bé mig minut a adonar-me que estava parlant sol, pensant en veu alta. No sabia si la Black m'havia sentit, perquè estava murmurant molt fluixet. Però, al cap i a la fi, era allà mateix, i potser havia mig-entès alguna cosa...

"Sí, a sobre pensa en veu alta. Només falta que et posis de genolls i li diguis que vols estar amb ella, tros d'idiota...!"

Ja marxava quan vaig sentir que el Fortin remugava alguna cosa entre dents. Bravo... cabró... Black... Ara què passava?

Em vaig donar la volta i em vaig creuar de braços.

- Eh, si em vols dir alguna cosa, me la dius a la cara, estem? -li vaig deixar anar-. Que jo sàpiga mai no has tingut cap problema ni per insultar-me ni per ser sincer... ¬¬

Vaig girar-me. Òbviament, m'havia sentit. No sé si va entendre gaire res, però segur que es va quedar amb les ganes d'entendre-ho tot, perquè es va queixar dels meus murmuris.

- No tinc res a dir... - vaig murmurar, una mica alt, perquè em pogués sentir.

I aleshores vaig mirar-la i vaig adonar-me que no podia deixar-ho així. No, era hora de marxar, però amb un toc de màgia que no em deixés tan malament. No pas màgia de debò, amb la vareta, però un altre tipus de màgia...

Em vaig aixecar, m'hi vaig acostar i, sense que tingués temps de reaccionar, vaig fer-li un petó. No va ser un petó molt llarg, però va ser molt intens. Molt i molt intens. Electritzant.

- Què fa...? - no vaig poder dir res més abans que m'agafés i em fes un petó.

Vaig voler resistir-m'hi però no vaig poder. Era en el que portava somiant des de feia dies, des que li havia dit que no ho fes més. Li vaig corrspondre al petó, no ho podia evitar, però quan es va seprar de mi, no l'hi vaig tornar. No sabia ni on era.

- Fortin... jo... deixa'm anar... - vaig dir, tot i que era jo la que el tenia agafat pel clatell amb una mà, mantenint la seva cara a fregar de la meva, i pel braç amb què m'agafava la cintura amb l'altre, impedint que em deixés anar.

No podia negar el que hi havia entre nosaltres. Deixant els sentiments de banda, que segur que només eren meus, els nostres cossos reaccionaven quan eren junts. Me'l vaig quedar mirant, sense saber què més dir.

Vaig somriure quan vam separar-nos. Un somriure que es va convertir en ganyota quan vam tornar al món real.
Vaig acariciar-li la galta, que tenia rosada, amb el dors de la mà.

- Cuida't... - vaig dir, murmurant -. Espero que sentis amb ell, el que sento jo amb tu...

Vaig acabar tan fluixet que jo mateix, que era el que parlava, no em sentia del tot.

- Seré aquí quan em necessitis, no ho oblidis...

Me'n vaig separar, esgotat. Vaig fer un cop de vareta, i el pot amb el foc va desaparèixer. I jo, que tornava a enfonsar-me com més m'allunyava d'ella, vaig posar rumb a l'escola...

[surto del tema]

"I si et necessito ara?" vaig pensar, mentre ell s'allunyava.

Em vaig portar la mà a la galta que m'havia acariciat, confosa. Per què m'havia dit allò? Espero que sentis amb ell el que sento jo amb tu... Què sents amb mi, Fortin? No tenia cap dret a demanar-l'hi, no quan jo mateixa havia preferit fer-me enrere i no dir-li, tampoc. Em vaig tornar a enfadar. Amb mi mateixa, suposava. Prou. Prou. Havia de tornar a ser la d'abans, la d'abans d'haver-me topat amb el Fortin aquella vegada al bosc prohibit, on havia començat tot.

Em vaig posar bé la bufanda i l'abric i vaig començar a tirar cap al castell, mirant de pensar en altres coses.

[tema acabat]