De pícnic

Vam arribar als jardins, tranquil·lament. Tothom estava a classe, excepte nosaltres dos, o sigui que teníem tot l'espai del món.

Vam asseure'ns al peu d'un àlber blanc, tranquils. Vaig clavar una queixalada al casquet de melassa, tot i que em moria de ganes de mossegar-la a ella. Besar-la, abraçar-la.

- Com és que t'has llevat tant tard, Black?

- Bé, vaig marxar tard de la fogata i això, i després... em vaig quedar fent voltes al llit, pensant. Últimament em costa una mica dormir... I he estat incaàç de llevar-me...

Em vaig mirar els peus. Els conillets s'estarrufaven sota el sol.

- Mira que si em veu algú amb això... U.U'

- Així que et costa dormir, eh? - vaig tancar els ulls, prenent el sol -. No sé pas en què o qui deus pensar...

Vaig mirar-li les sabatilles. Realment, eren uns conillets d'allò més graciosos... Però no feien per algú com la Black, almenys no pas pel concepte que en tenia.

- Mai m'hauria imaginat que portessis sabatilles de conillets...

- Hi ha moltes coses de mi que no coneixes, Fortin - vaig dir, fent un últim mos de la muffin i llançant les engrunes una mica enllà, on hi havia alguns ocellets-. I penso, doncs... en multitut de coses diferents. Que hi ha un assassí corrent per aquí... que la puta de la meva cosina ha tornat... que això està ple d'Slytherin i no sé com desfer-me'n...

Em vaig deixar caure a la gespa, estirada.

- De vegades penso... que tan de bo hagués nascut muggle.

Em vaig preguntar com li deuria sentar aquella frase. Pels Slytherin allò devia ser un sacrilegi.

- Si no fos perquè crec que puc fer alguna cosa per millorar aquesta merda de situació, crec que fa temps que hauria trencat la vareta i els hauria engegat a prendre pel cul a tots. Aniria a un institut normal, amb muggles normals, i tindria una vida normal. Però m'ha tocat ser qui sóc, i des del moment que vaig decidir plantar cara a la família, ara he d'aguntar aquí. Abandonar-ho tot seria com... rendir-se.

No sabia per què li explicava tot allò. No ho havia dit mai a ningú. I de totes maneres, ell era una de les últimes persones que ho entendria. Però tenia un dia d'aquells...

- Black... Saps que no t'entenc, oi? - vaig acostar-me a ella -. Si no fos per la màgia, jo... no seria ningú. Un pobre imbècil...

Vaig posar-me al seu costat i li vaig fregar la mà, quasi inconscientment.

- Però una cosa la sé del cert: si fossis muggle no series aquí - vaig dir-li, fluixet -. I a qui li faria els petons i les abraçades, jo, llavors?

Me'l vaig mirar i vaig riure, posant els ulls en blanc.

- Ja veus tu - vaig riure-. Si no fos jo seria una altra. Esterm idiotes perduts, el dos. Mira com està degenerant, això... - vaig alçar la mà que em tenia agafada.

No havia fet res per desprendre-me'n però sabia aquelles petites coses, aquells petits gestos d'afecte, no fèien per nosaltres. Almenys, no ho haurien de fer.

- Fins fa uns dies, només podia odiar-te o menjar-te a petons - vaig dir-. Però ja ens estem passant de taca d'oli. Ja m'explicaràs què estem fent, ara mateix. No vull que siguis el meu amic. No vull que em caiguis bé. L'atracció és una cosa, i la confiança un altra. Hi ha un límit que no permetré que passis.

- Doncs a la merda l'amistat, estic fart de fer teatre... - vaig llançar-m'hi al damunt i li vaig fer un petó, apassionat -. És millor fer com sempre; o ens piquem, o ens fem petons.

Vaig abraçar-la, amb ganes d'ella. Vam rodolar una mica, fent la croqueta, i ella va quedar a sobre meu. Vaig fer-li un altre petó, i un tercer.

- Ah... Això sí que està bé... - vaig dir-li a cau d'orella, acariciant-li l'esquena.

- Oh, vaja, i per què no t'has decidit per insultar-me?? - vaig preguntar, somrient-. A mi m'agrada més que ens barallem...

Mentida. Mentida, mentida, mentida. tenia clar el que m'agradava, i m'agradava sentir-lo apretat a mi, i fer-li petons. Quan ens barallàvem estava genial, és clar, però el millor de les baralles eren el morbo que creaven per retrobar-nos després.

- Doncs jo prefereixo els petons... - vaig dir abans de fer-n'hi un -. Són més... interessants.

Vaig estrènyer-la contra mi. Necessitava sentir el seu cos contra el meu, la seva escalfor. M'era igual perdre'm tot un matí de classes, perquè en aquell moment allò era genial.

- Tot i que les baralles són divertides... Tenen el seu morbo.

Vaig notar que m'estrenyia, i se'm va posar la pell de gallina, com sempre que el sentia tan a prop. Els seus petons... ja començaven a emboirar-me la ment, però m'era igual, els vaig correspondre amb ganes, amb passió.

Vaig entortolligar les meves cames amb les seves, sense saber gaire bé el que feia, gairebé tremolant. Ja tornava a sentir que em pujava la temperatura i només volia més d'ell. Vaig seguir besant-lo, amb necessitat.

- Els conillets s'estan posant mooolt nerviosos - vaig murmurar quan vaig separar un moment, per mirar aquells ulls que tant obsessionada em tenien.

Vaig besar-la, apassionadament. Va entortolligar les seves cames amb les meves, tot i que no sé ben bé com. Es va separar un moment de mi i va parlar dels conillets.

- Jo sí que estic nerviós... - vaig besar-la -. Vaig a mil per hora...!

Vaig estrènyer-la encara més contra mi. Notava la pressió dels seus pits contra el meu tòrax; tenia la respiració entretallada i el cor em bategava molt ràpid, i em posava vermell per moments. Tenia ganes d'ella, i res més...

La veritat és que estàvem els dos igual, doncs. Ja feia estona que hiperventilava i que havia perdut la noció del temps. Potser en qualsevol moment sortia gent a passejar pel jardí...

"Que els bombin"

Vaig dexidir que aquell era el pensament més sensat de tots els que tenia en aquell moment. Vaig passar-li les mans per l'esquena, però per sota el jersei. Necessitava tocar-lo a ell, sentir-lo.

- Mira que com hi hagi alguna classe amb una finestra que doni aquí... - vaig dir, rient, entre petó i petó.

Oh, sí. Allò m'encantava. S'hi estava genial, de meravella. Va posar les mans, sempre tan fredes, per sota la camisa. Vaig tenir un calfred, més de gust que d'una altra cosa.

- Se me'n fum. Que mirin i es morin d'enveja. - vaig fer-li un petó, apassionat.

Vaig posar-li les mans, per sota la camisa, acariciant-li l'esquena. Tremolava, de tantes ganes que hi posava. Els dos ho fèiem.

Em vaig adonar que, en aquell moment, a mi també se m'en fumia. En notar les seves mans en contacte amb la meva pell un calfred em va recórrer l'espinada i em va semblar que em fonia. Vaig passar les mans endavant, al seu torça, notant amb un somriure els seus abdominals perfectes que només havia vist un cop, i massa fugaçment pel meu gust. Em vaig recordar de la situació d'aquell dia i un altre cop em va tornar a colpejar amb força al cervell.

Cada vegada tenia més ganes d'ell i com a més anàvem més volia i estàvem arribant a un punt que era difícil estar més junts sense... bé. Però és que no em veia amb cor de deixar-ho d'aquella manera. Tot i així no podíem... no podíem, allà enmig del jardí o sigui... no. Per moltes ganes que en tingués. NO.

"He dit que no, fes el favor de reaccionar" vaig ordenar al meu cos, que seguia a la seva puta bola XD.

Amb un esforç sobrehumà, vaig apartar les mans d'ell (tot i que encara sentia les seves) i li vaig murmurar a cau d'orella.

- Mmmm... Fortin...? - em vaig haver de mossegar el llavi abans de continuar-. Com creus que acabarà, això...? Vull dir... d'aquí cinc minuts s'acaben les classes i... - calfred de nou-. ... i som al mig del jardí...

"però tu no em facis cas i no paris..." va dir un pensament traicioner.

- Ostres... Potser hauríem... - vaig retirar les mans de sota la seva camisa i vaig deixar de besar-la, encara que no ho volia -. De moure'ns...

Vaig incorporar-me una mica, sense treure-me-la del damunt. Li vaig fer un altre petó, apassionat. Desitjava tornar-me a estirar i seguir amb allò, però no podia. No havia de fer-ho.
I de cop vaig tenir una idea. D'acord que ens havíem de moure, que no ens podíem quedar allà al mig, però...

- Acompanya'm, va. - vaig dir-li, aixecant-la i incorporant-me del tot -. Anem a alguna altra banda, on sigui, però anem...

Una part de mi desitjava que digués que sí, que ens moguéssim. L'altra es volia quedar, passant de tot i de tothom; només amb l'altre.

Em va proposar que anéssim a algun altre lloc. Podíem seguir des d'on ho havíem deixat. Però un cop m'havia apartat d'ell la ment es desemboirava, i tornava una mica de racionalitat. Volia realment anar-me'n a algun altre lloc per seguir amb ell en secret?

En part, sí. D'altra banda sabia com acabaria allò. I em feia una mica de por. I ja m'estava tirant enrere.

- I si... i si ho deixem aquí? - vaig dir, posant-me increïblement vermella de la vergonya de dir-li allò.

No em podia creure que li estigués fent allò una altra vegada. Era per fotre'm dues hòsties. Si jo fos ell segurament ja ho hagués fet. Me les mereixia. Allò no es feia. Però no podia evitar res del que havia fet, quan el sentia tan a prop meu perdia completament el control. Me'l vaig mirar amb por, esperant que o a) em muntés un número o 2) intentés convènce'm. Em vaig preguntar si cauria.

Per un moment em va semblar que acceptaria. Però no ho va fer. Per segona vegada, no ho va fer.
Vaig dubtar un instant; no sabia si valia la pena insistir. Li feia por. Com l'altra vegada. Per una banda, entenia que a ella li fes por; per l'altra, a mi no me'n feia, i sofria cada vegada que em deixava, literalment, amb el calentón.

Vaig girar-me cap al castell, una mica desconcertat, i vaig començar a caminar.

- Adéu, Black...!

[Surto del tema]

Em va dir adéu d'una manera molt seca i vaig interpretar que s'havia enfadat. Evidentment que s'havia enfadat, no sabia què m'esperava. Argh. Bé, era igual. Almenys no estava fent res que no volia. Em Vaig tornar a estirar a la gespa, que encara estava tèvia. Em vaig olorar la camisa, feia olor a ell. Aix... Vaig mirar com s'allunyava, amb un somriure estúpid als llavis. Se li passaria, segur. D'aquí a dos dies ens estaríem revolcant per qualsevol altra banda, com sempre.

Desgraciadament, encara no sabia què era el que passaria aquella nit, no sabia que perdríem un altre company.

Els conillets em van adreçar una mala mirada. Rencorosos ¬¬

[tema acabat]