Interrogatoris...

Alço la mirada al cel un segon, pensativa. L'Imbècil dorm a la meva espatlla, i la Mirja jeu al meu costat, estirada a l'herba, movent la cola d'un costat a l'altre, com si vigilés. L'acaricio, amb un somriure a la cara. Potser es massa borde amb mi, ella, però és bastant fidel per ser un moix...

-Ets una gata molt particular, ho sabies?- li dic, somrient.

Llavors torno a col·locar-me bé damunt l'herba i segueixo llegint, tranquil·la.

La veig asseguda a l'herba amb la seva gata blanca al costat, mirant la infinit, i em dic a mi mateixa que estarà recitant poesia, com per variar. M'hi dirigeixo a pas lleuger, de fet, l'estava buscant, tinc certs asmptes que parlar amb ella, perque ella no sap el que jo sé, bé, a ser sincers jo tampoc ho se gaire, però bueno...

Quan la tinc just devant meu li tapo els ulls amb les mans i amb la veu mes greu que sé posar li dic:
-Qui sóc?

-Ets una péssima imitadora de veus, Scarlett.- li dic, rient, mentre em llevo les seves mans dels ulls.

Me la miro, somrient. Fa temps que no parlem a soles, de germana a germana...

-Com et va, Scar?- li demano somrient, mentra agafo la Mirja entre els meus braços. L'imbècil cau de la meva espatlla al terra, però segueix dormint. Me'l quedo mirant uns segons, per assegurar-me de que està bé, i com veig que segueix dormint tranquil·lament sense problemes torno a mirar l'Scar.- Sense comentaris...

Somric contenta, mentre em miro, igual que ella al Imbécil, que ni s'ha inmutat després de caure, bé, n'hi ha que tenen el son profunt.

- La vida em somriu.-li dic jo, tota feliç.- Les classes em van bé i la poca gent decent que hi ha per aqui em cau bé, a part, he conegut als elfs de la cuina i han accedit a fer-me el mejar de la dieta.- i tu, com vas?

Em moria per preguntar-li amb QUI vas, pero era mlt massa obvi aixi que ho vaig deixar estar, vaig esperar a veure si m'explicava alguna cosa, sino, hauria de passar al pla B.

-Es podria dir que vaig bastant bé.- li dic, deixant anar la Mirja després de que m'esgarrapi la mà. Si és que quan es possa borde es possa borde...

La Mirja torna a jeure on era abans, amb la mateixa posició. Després de dirigir-li una petita mirada torno a mirar a la meva germana amb un somriure.

-Així que accedeixen? Doncs els aniré a veure, estic una mica farta de tants greixos... I com et va amb l'imbècil aquell, el Nick?

Me la miro i alço una cella, si una cosa és la meva germana, és ser la reina de esquivar els temes espinoso i dirigir-los cap a una altra persona. Suspiro abans de respondre.

-Amb el Nick, ni va ni deixa d'anar.- dic amb indiferència.- De fet no hem tornat a quedar, només ens hem vist a les classes i poca cosa més..- faig un somriure malèvol, és la meva.

-I parlant de veure'ns amb nois.- comento com si res.- N'has conegut algun d'interessant, algún Gryffindor per exemple?.- dic mentre li faig l'ullet.

-Algun noi? Doncs no.

"Ho sap" em diu la meva ment. Si no, no hauria especificat tant com per dir que és de Gryffindor, hauria deixat la pregunta a l'aire.

-No sé, els nois de l'Amsterdam Academy estaven bastant bé... l'Oskar, per exemple.

L'Oskar havia estat un bon noi. Almenys amb mi. Ara ja era com el meu millor amic... o amic amb dret. Com vulguis dir-ho.

Asenteixo lentament, com per demostrar que no em crec ni una paraula del que m'esta dient, és a dir, tothom sabia que l'Oskar i ella tenien alguna mena d'història, rara, que només entenien entre ells.

-I l'Oskar t'ha vingut a visitar ultimament.- pregunto sense perdre el meu somriure.- Ho dic perque l'altre dia, mentre baixava a les cuines em va semblar veure't molt acaramelada amb un noi, però si dius que no hi ha ningú debia ser l'Oskar o els meus ulls que hi van veure malament.- torno a aixecar la cella.- Tu que hi dius?

-Psé, potser.- li somric.- L'Oskar m'estima molt, saps?

Acarono la Mirja, distreta per un segon, després torno a mirar la meva germana, que em mira amb el ceny arrufat.

-Vale, sí, d'acord, m'he liat amb un Gryffindor... - accepto, rodant els ulls.- El Michael Underwood, del meu curs...

Faig un gest amb la mà, com si no tingués molta importància.