It all ends

Quan arribo a Hogwarts la ràbia i la tristesa no han deixat de conviure, però la meva capacitat de control és pràcticament nul·la. Tot el que m'envolta esclata en mil bocins mentre travesso el pont, que s'esfondra darrere els meus passos, i arribo als jardins.

I aleshores el veig a ell, esperant-me, perquè ja sabia que venia, perquè ha notat com arribava. Agafo amb força la meva vareta, consumit per la ràbia i la ira.

- Fot el camp! FOT EL CAMP O ET MATARÉ A TU TAMBÉ! - no es mou -. Els vull a ells, A ELLS! L'HAN MATADA, L'HAN MATADA, VULL VENJANÇA!

M'acosto fins a ell; no m'ataca, però jo ja estic pensant com eliminar-lo. Bé, ell ja ho sap, perquè segur que està fent el mateix, però cap dels dos dóna indicis.

- Vull la meva venjança... Hi tinc tant dret com qualsevol...

Quan veig que arriba em poso tens; sé que és el final, per a ell o per a mi. Em crida, furiós, i em reclama venjança.

- Venjança?! Ningú té dret a venjança, imbècil! - dic, aixecant la vareta -. Vés-te'n o et destrueixo, Fortin. No ho dic de broma...

Agafo amb força la vareta, amb el pols ferm i les idees clares. Estic segur del que faig i del que vull fer, i tinc la certesa que tinc unes dècimes d'avantatge.

- Animo linqui!

Primer diu que em destruirà; després s'atreveix a atacar-me. No em molesto ni a aturar l'atac i senzillament l'esquivo, ple de ràbia.

- INSOLENT! - aixeco la vareta, furiós -. COM T'ATREVEIXES A ATACAR-ME?!

Perdo el control de la situació, rabiós sobre manera, i faig un moviment de vareta; l'encanteri va a parar a uns metres enllà i provoca una flagrant explosió que m'eixorda.

- Fiendfyre! - un immens ocell de foc, que sembla una barreja entre àliga gegant, falcó i fènix, surt de la punta de la meva vareta i vola en direcció al Bohr.

Faig el contramalefici del foc etern quan la flamarada és a pocs centímetres de calcinar-me, i amb un gest ràpid apunto als seus peus, on tot comença a tremolar i el terra perd estabilitat, trencant-se i generant esquerdes i promontoris.

- Kaos gea - exclamo, amb seguretat; l'observo durant uns segons, mentre encara no entén què passa, i aprofito el moment de distracció per córrer fins a ell.

Quan se'n vol adonar ja té el meu puny a uns mil·límetres del nas i se li fa impossible esquivar el cop, que el fa caure a terra i li trenca el nas, provocant una gran sagnia. I el millor és veure com la vareta rellisca suaument de la seva mà i va a terra, a uns dos metres d'ell. Em llanço, amb presses, per aconseguir la vareta.

Quan sento el seu puny al meu nas ja sé que he perdut. Que s'ha acabat, que ha arribat a la fi. Sento la vareta relliscar i caure a uns metres, i veig el James saltar per sobre meu i agafar-la amb una pressa inhumana. Les primeres llàgrimes brollen dels meus ulls, veient-me derrotat i perdut, sense la guia que era per mi la meva estimada i sense l'eina que era per a mi la vareta d'àlber.

- Ja està... Ja està... - les llàgrimes són lentament substituïdes per un confort de pensar que em retrobaré amb l'Elle -. Mata'm... Mata'm, sisplau... James... Mata'm...

- No sé què t'ha passat, Kikus - dic, amb un to de menyspreu -. De sobte, ets només un adolescent inofensiu, incapaç de res, que plora perquè no ha aconseguit el premi gros... Venia amb por, Kikus. Amb veritable por d'enfrontar-me a tu, a qui tenia la vareta d'àlber, a qui tenia més poder que ningú al món. I resulta que m'ha bastat amb un encanteri i un cop de puny...

M'agenollo a prop seu; no fa cap gest violent, donant-se totalment per derrotat.

- I, a més, ara em demanes que t'alliberi del càstig que et mereixes. És clar que no, Kikus. No et mataré: no sóc com tu.

Em diu que sóc menyspreable, o alguna cosa així, i després em diu que no em matarà. Ploro amb més ràbia, irat, furiós amb mi mateix, perquè m'ho he deixat perdre tot.

- James... no em jutgis com a un covard després d'això, sisplau... - dic, mentre trec la pistola del cinturó.

Sé bé com funcionen les armes muggles: és una de les parts principals del hòlding empresarial del pare. Somric, vagament, en pensar això: mai he considerat l'empresa com a propietat meva. Tampoc he tingut temps per a fer-ho, és clar.

Per la cara del James, ell també sap com funcionen les armes muggles. No deu saber, és clar, que la semiautomàtica era a la tauleta de nit del llufa Wood, suposo que per defensar-se de mi o d'algun perill similar. Però sí que deu saber quina és la última cosa que creua la meva ment: una bala del calibre .45 que s'endinsa en el lòbul parietal, sobre l'orella, unes mil·lionèssimes de segon després que premi el gallet.

Em confio una mica massa; guardo les dues varetes i me'l quedo mirant, esperant que reaccioni. Abans de guardar les varetes he avisat el conseller, advertint-lo que he capturat el buscadíssim criminal i assassí Kikus Fortin. Però, abans que la guineu platejada hagi sortit del meu camp visual, una Colt .45 surt del no-res i dirigida pel mateix Fortin, s'endossa una bala al crani. Un soroll fortíssim i una explosió de sang m'indiquen que la bala ja ha sortit de la pistola i ha travessat irremeiablement, de banda a banda, el cap del jove.

- Kikus! - m'exclamo, corrent cap al cos inert, que estava de genolls i que cau cap a terra, donant un cop somort amb el cap sangonós contra la gespa -. Hòstia, hòstia puta, seràs covard! Covard, covard de merda, la mare que et va parir!

Ràbia i impotència es barregen en mi mentre sacsejo el cos exànime del noi, que torna a semblar inofensiu. És i serà inofensiu per sempre més.

[TEMA TANCAT]