It's not too late... It's never too late [Ra]

Me'l quedo mirant amb els ulls brillants de la ilusió, semblva fet a mida, és que si hagues estat planejat no hagues estat més perfecte.

-Si, em dius que tens una casa a Hogsmeade, et responc que li torno les claus del meu despatx al Bohr, o les paso per sota de la seva porta.- vaig dir somrient.- el que prefereixis, però tot i així, aquest sofà serà el meu llit les nits que tu tinguis guardia.- ho afirmo, categòricament, no hi ha discusió possible, no em penso separar d'ell.- I també et diria, a qué esperem a casarnos?

Perque tinc sort, sort al haver conegut al home més meravellos de la terra i sort devant del fet que ell m'ha escollit a mi com a dona a qui estimar. L'abraço, molt fort, i penso, que si el món s'acabes en aquest moment, jo moriria feliç.

Nego amb el cap, de manera decidida.

- Porto mesos treballant en la casa, Ra. Ja tinc un portarreu que em durà fins a la porta, i quan vaig saber que eres professora, en vaig aconseguir un que et deixa a les portes. Podem viure a Hogsmeade, tu treballant a Hogwarts i jo treballant a Sant Mungo...

L'abraço, atansant-la cap a mi, i li faig un petó ple de passió i amor.

- I ens casem quan vulguis, Ra. Encara que hauriem de parlar amb els nostres amics, vull que vinguin al casament, que vegin on hem pogut arribar... I vull preparar un casament que no siguis capaç d'oblidar mai més.

Me'l miro amb els ulls plens de llàgrimes de la ilusió, sóc feliç, molt feliç, l'abraço un altre cop, posant el meu nas al lloc que hi ha al seu coll i disfrutant de la seva olor i llavors ric pel seu comentari.

-És ben clar.- dic rient.- Que si alguna cosa es pot dir de nosaltres, és que som una parella d'allò menys comú.- li faig un petó als llavis.- No creus que hauria de ser jo, la que hauria d'estar saltant d'un lloc a l'altre histèrica per planejar la boda i per convidar a tots els nostres amics?

L'abraço una mica més fort encara, sort que és fort i no és trenca, perquè no hi ha abraçada prou forta al món com per expresar com em sento en aquest moment.

-En canvi, estàs tu aqui, preocupat per preparar-me una boda perfecta, quan si fos per mi em casava amb tu demà mateix.- li trec la llengua, fent broma.- Ens hauriem de plantejar de qui és qui, en aquesta relació, però sigui com sigui, t'estimo, i em vull casar amb tu, ja, que et semblaria per nadal, amb tot el vesc florit.- vaig dir-li una mica emocionada.- seria preciós, però saps que és el que em fa més ilusió de tot, saber que et tindré a casa, cada dia, i que serem l'ul de l'altre per sempre més.

- Saps, Ra? El que crec que passa és que a mi no m'importa el que és tradicional. Per què ha de ser la noia la que desitja una boda perfecta? Jo només vull un casament que estigui al teu nivell - dic, somrient-li amb una tendresa que només és capaç d'arrancar-me ella.

Li acarono la galta, amb un somriure inesborrable.

- Ra, anem a viure ja a Hogsmeade. Anem-hi. Anem allà i ja ens casarem quan ens vagi bé a tots dos i quan ho tinguiem tot preparat. Vull compartir la meva vida amb tu en tots els sentits, vull tenir-te a la mateixa casa que jo, dormint al meu costat, esmorzant amb mi. Vull ser part de tu.

Me'l quedo mirant emocionada per les seves paraules, perquè sempre sap exactament que dir per que jo em desfaci.

-Saps Jake?.- dic utilitzant la mateixa expresió que ell.- Ja ets part de mi, a casa minut, de cada hora, de cada dia, penso en tu faci el que faci, quan faig classes, quan les preparo o quan preparo les pocions, quan esmorzo, dino o sopo, fins i tot quan dormo apareixes en els meus somnis.

Me'l miro tendrament, acariciant-li suaument la barba de dos dies amb el dors de la mà i no puc evitar que se'm escapi un somriure de l'emoció, he trobat l'home de la meva vida.

-Anem a viure a Hogsmeade.- vaig dir-li.- Vull viure amb tu, a partir d'avui i fins el dia que em mori.

No puc evitar que el meu somriure s'eixampli i després denoti la clara emoció que jo mateix sento. Li agafo la mà, aixecant-me del sofà de cop.

- Anem-hi!

Somric obertament, deixant anar la seva mà i rebuscant entre les meves coses fins a aconseguir trobar les claus de la casa, que eren dins el calaix que he tirat abans.

- No tinc visites programades i puc recuperar les hores un altre dia. Anem a casa! - dic, entusiasmat.

No puc evitar que se'm escapi el riure al veure'l rebuscant entre les seves coses i m'agenollo al seu costat ajudant-lo a ordenar fins que troba les claus. Em diu que podem marxar, però no em fa tanta gràcia allò de recuperar les hores un altre dia.

-Jake, jo no tinc res més a fer avui.- vaig dir- Si vols, em podria esperar aquí fins que acabis el torn i després.- se'm va escapar un petit somriure.- Després si no estas molt cansat em pots entrar a casa nostra com si fos una princesa.- poso cara trapella.- és una de les tradicions que m'agrada seguir.

Estava impacient per veure casa nostra, el nostre llit, el nostre sofa i el nostre menjador... podia seguir dient les nostre eternament.

Me la quedo mirant i li faig un gest amb la mà indicant-li que s'esperi un moment. Surto al passadís corrent, i vaig a buscar el director de la planta. Li explico amb sinceritat el que passa, i també li dic que no tinc visites programades per la tarda. Quan torno al despatx tinc un somriure d'orella a orella.

- El Doctor Bynson té la tarda lliure, Senyoreta Davies.

M'acosto a ella i l'aixeco del terra, quedant-me-la en braços, pesa ben poc en realitat.

- Què em diu, Princesa, li ve de gust una visita a Hogsmeade?

El meu somriure s'eixampla, d'orella a orella quan em diu que té la tarda lliure i quan m'agafa en braços i m'aixeca penso que estic a punt de plorar de feliçitat.

-No sé com pots ser tant persuasiu.- dic mosegant-me el llavi.- Tu creus que hauria de preocupar-me?.- tot i que sé de sobres que no, mai podria fer res que em fes mal, i a partir d'aquell dia jo m'esforçaria al màxim per no fer res que li pugues fer mal a ell.

Enganxo els meus braços al seu coll, més per el plaer de fer-ho que per por a caure.

-Proxima parada Hogsmeade.- dic amb un somriure radiant.- Se'm acudeix que ja que tens la tarda lliure podem adelantar la nit de bodes.- dic fent-li l'ullet, està clar que no tinc remei.

Ric amb les seves paraules, i li faig un petó suau a la punta del nas, apartant-me una mica dels mobles del despatx per poder desaparetre bé. Me la miro uns instants. Fa tant temps que l'estimo, i ara... Ara la tinc aquí, amb mi. Es casarà amb mi. Viurà amb mi. Serà part de la meva vida. I jo l'estimaré, l'estimaré a cada moment de la seva existència. L'estimaré quan s'ho mereixi, i l'estimaré encara més quan no s'ho mereixi, perquè serà quan més ho necessitarà.

- Anem, amor.

Faig el gest de desaparetre amb ella en braços, veient com tot s'esvaeix al nostre voltant, i apareixent a Hogsmeade, amb un somriure als llavis.


[TEMA TANCAT]