It's not too late... It's never too late [Ra]

Adult Nombre de missatges : 290 Fecha de inscripción : 06/11/2010

Em frego el front una vegada més. Ja fa una hora i mitja que no tinc cap visita. La gent no es posa malalta a l'estiu o què? Surto al passadís i veig una infermera. Li faig un senyal amb la mà i para. Quan li pregunto si hi ha alguna visita d'urgències nega amb el cap.

Em fico de nou al meu despatx, i m'estarrufo a la cadira. Obro el calaix de dalt de tot de l'escriptori i miro el que fa setmanes que hi guardo amb un somriure. Tanco el calaix de cop i deixo anar un lleu sospir abans d'agafar un llibre que estic llegint des de fa un parell de setmanes.

M'estiro al sofá que tinc al despatx, treient-me la bata blanca i quedant en texans i una samarreta blanca de màniga curta, i em poso a llegir, ofegant un petit badall.

Vaig obrir la porta del despatx del Jake, volia donar-li una agradable sorpresa, de fet, vaig estar a punt d’entrar cridan-ho, però em vaig contenir al veure’l adormit a sobre del sofá, amb un llibre sobre del pit, ves tu a saber quantes nits feia que no dormia, aquell noi era un cas.

Li vaig acariciar suaument els cabells, i es va moure una mica però no es va despertar, així que li vaig fer un peto suau als llavis.

-Bon dia, amor.- vaig murmurar fluixet a cau d’orella.- He vingut a fer-te una visiteta, pero vist com de bé estaves dormint, et deixo dormir una estoneta més.- vaig comentar mentre m’acurrucava al seu costat al sofà.- Descansa, carinyo.

Adult Nombre de missatges : 290 Fecha de inscripción : 06/11/2010

Noto com algú em passa les mans pel cabell y em remoc una mica, adormit. I llavors noto un petó, i somric interiorment, encara mig adormit, en sentir de lluny la veu de la Ra. Noto com es posa al sofà contra mi i l'abraço, com si fos un osset de peluix, mantenint-la contra mi, notant la seva olor.

No sé quant temps passa, però noto que em torno a quedar adormit, i al cap d'una estona obro una mica els ulls, enterrant la cara entre la seva cabellera rossa.

- Princesa... Quan has vingut?

Ronronejo al notar com ell es mou una mica, jo, no m'havia arribat a quedar adormida però li havia faltat poc.
-Fa una estona amor.- vaig comentar, encara amb els ulls mig tancats.- Estaves dormint com un angelet, així que t'he deixat dormir.

Me'l vaig quedar mirant, tenia careta d'adormit, semblava un nen petit a qui acaben de despertar d'una migdiada.
-Quantes nits fa que no dorms?- vaig preguntar en to reprovatori.- Com se suposa que has de tractar als teus pacients si estas tan cansat.
Em vaig dedicar a acariciar-li els cabells, m'encantava perque els tenia molt suaus, era com acariciar el pelatge d'un gatet.

Adult Nombre de missatges : 290 Fecha de inscripción : 06/11/2010

Li somric, abraçant-la contra mi, i li faig un petó suau mentre m'acaricia els cabells de nou.

- Dormo prou, Ra... I a més, tinc un aliat que no em falla mai. Potser el coneixes, es diu cafè - dic, en broma.

Tanco els ulls de nou, sentint-me a gust amb ella entre els meus braços de nou, i xiuxiueijo:

- Què tal tot per Hogwarts, Professora Davies?

Se'm escapa una bona rialla amb el comentari del café, però aquesta s'esbaeix juntament amb l'últim comentari.

-Però com ho saps?- dic impresionada.- Jo vinc aquí per portar-te noticies fresques del món exterior i tu, tu ja ho saps!

Me'l miro, tot i portar unes bosses a sota els ulls que li arriben gairebé fins al nas està guapissim.

-Doncs, la professora Davies, la nova professora de pocions, està preparada per començar el curs.- vaig comentar.- Saps que tenim nou director?

Bé, ja teniem el tema sobre la taula, el senyor Bohr.

Adult Nombre de missatges : 290 Fecha de inscripción : 06/11/2010

Ric, encara una mica adormit, i xiuxiuejo:

- M'ho va dir la Yulia... El seu germà està a Hogwarts i es veu que li va dir, ara ja ha corregut la veu...

Li faig un petó al coll, amb suavitat, content de tenir-la altra vegada amb mi, i li dic:

- Explica'm això del nou director, va...

-El vell boig aquell.- vaig dir rient, qualsevol era capaç de no riure quan et venia el Aberforth al cap, bé, l'Aberforth i el seu Fènix el Pollaste, mira que posar-li pollastre al fènix.- Que li ha donat per morir-se, que bueno ja era vell i tal i ja començava a ser hora, però en el fins se'l trobarà a faltar.

Me'l vaig mirar, it's now or never, em vaig dir a mi mateixa.

-I saps qui és el nou director?.-vaig esperar un segons fent una petita paulaper afegir dramatisme a la situació.- Si... ho has encertat, el Bohr... De fet és ell qui em va contractar després d'una discusió amb dos Gryffindors impertinents...

Adult Nombre de missatges : 290 Fecha de inscripción : 06/11/2010

Assenteixo amb el cap, em vaig assabentar de que s'havia mort el vell boig. En el fons em va saber greu. Pel seu fènix, no per ell. L'escolto amb atenció mentre em parla, i quan diu que és el Bohr el nou director poso cara de sorpresa. M'incorporo una mica, deixant-la a ella al sofà i anant jo cap a l'escriptori a beure una mica d'aigua i a estirar les cames.

- Et va contractar ell? - pregunto, no sense una mica de to de sorpresa.

Estiro els braços, fent fora les mandres, i faig un altre glop de la petita ampolla abans de fer-la reposar a l'escriptori de nou, girant-me de nou cap a la Ra per mirar-la, esperant a que segueixi explicant-me el què.

Me'l vaig mirar, asegut a la taula estava d'allò més sexy, no vaig dubtar a comentar-li.

-Escolta.- vaig dir rient.- Que sexy estas asegut així a la taula... Deus tenir tot el planter d'infermeres babejant darrere teu.

Em vaig posar seria havia d'acabar amb la història.

-Bé, com ja saps em vaig quedar a fer de monitora al Summercamp, per acabar de disfrutar dels pocs dies que em quedaven com a alumna a Hogwarts, i un dia pels passadissos em vaig trobar a la Konstantaras i la Moore amb una escombra ¡, volant per un pasadis, bé, les vaig castigaer i va haber una petita baralla i el Bohr va acabar separant-nos.- vaig comentar.- I bé, em va portar al seu despatx per fotre'm la bronca perque m'havia passat i em va acabar contractant i fent un peto...- ho vaig dir tot molt ràpid, potser amb sort no ho havia entes.

Adult Nombre de missatges : 290 Fecha de inscripción : 06/11/2010

M'escolto tot el que em diu amb un somriure torçat, assegut sobre el meu escriptori. Però el somriure s'esvaeïx al final del seu petit relat. M'aixeco de cop, potser instintivament, i em duc les mans al cap.

- Joder, Ra... - dic, frustrat.

Me la miro, mantenint la distància, i deixo anar un esbufec.

- Què estic fent malament? Primer un assassí i ara el director de Hogwarts... He de ser Director de Sant Mungo per tal que deixis de fer coses així?

El que ha començat sent una frase amb to normal ha acabat en un crit que no pretenia que sortís així. Me la miro, amb ràbia, i noto en mi una sensació que feia molt que no apareixia.

Havia intentat aguantar-li la mirada, però quan va cridar jo vaig fer un petit bot, espantada, ell sempre era molt tranquil, mai m'havia cridat, vaig abaixar els ulls, mentre una llagrima traïdora s'escapava dels meus ulls, no tenia dret a plorar, jo no, no després del que li havia fet.

-No, Jake, jo t'estimo a tu.- vaig dir-li.- T'estimo per com ets, no vull que siguis director de res, vull que siguis tu i punt.

Me'l vaig mirar, bé, ho vaig intentar, no podia aguantar-li la mirada, no perque no vulgués sinò perque veia alguna cosa als seus ulls, alguna cosa que no havia vist mai.

-Escolta, no tinc excusa per el que va passar amb en Fortin, això ho se.- vaig dir sincerament.- Però et prometo que el que va pasar amb el Bohr no va ser planejat, va passar de sobte i abans de que me'n pugues adonar, però me'n vaig recordar de tu, i després no va passar res més.

Adult Nombre de missatges : 290 Fecha de inscripción : 06/11/2010

- PERÒ HA PASSAT! - crido, morint de ràbia per dins.

Vaig cap a la paret i li clavo una patada, enfadat, en un cop que ressona per tot el despatx. Em giro cap a ella, amb les mans al cap en un gest de desesperació.

- I ARA QUÈ PASSARÀ? EH? EN PARLAREM, ESTAREM BÉ UN ALTRE COP, I EN UN PARELL DE MESOS EM VINDRÀS DIENT QUE T'HAS LIAT AMB... AMB EL CONSELLER, JO QUÈ SÉ! - crido.

Em giro, mirant la paret. No tinc ganes de mirar-la, no tinc ganes d'abraçar-la com va passar l'últim cop. Només tinc ganes de cometre dos homicidis. El del Fortin i el del Bohr.

Em miro la paret, en aquell moment, després de que pegui el cop, ja no puc contenir les llagrimes i em poso a plorar desconsoladament.

-A...ara, pa...passa...pasarà, el que tu...tu vulguis que p...passi.- vaig dir intentant contentir les llagrimes.- Entenc que no confiis en mi.- intento aserenar-me i tot i que no he deixat de plorar.- Si vols que en parlem, podem parlar-ne, si no vols tornar-me a veure, me'n vaig, sé de sobres que m'ho mereixo, però t'estimo, i et prometo, et juro, que no ho tornaré a fer, ni d'aqui dos mesos ni d'aqui 20 anys.

Adult Nombre de missatges : 290 Fecha de inscripción : 06/11/2010

Dono una altra puntada de peu, però aquest cop a l'escriptori, fent que caiguin una llibreta i un pot amb llapissos, que queden escampats per terra.

- EM COSTA, SAPS? - dic, amb la veu ronca, cridant encara -. EM COSTA CREURE'T!

Porto la mà a l'agafador del primer calaix i estiro amb totes les meves forces, desencaixant-lo del tot i tirant-lo a terra, fent que quedi tot escampat. I llavors la veig. La caixeta verda anant a parar als peus de la Ra. Remugo de ràbia i li vento un cop de puny a la taula, fent-me mal. Però m'és igual.

Les seves paraules em fereixen, em fan més mal del que em pensava que un malefici del suplici, però se que té raó, que li he fet mal masses vegades i que em mereixo tot el que esta dient. Torno a abaixar la mirada, i veig un caixeta als meus peus, es verda, com de vellut.

Estiro la mà, tremolosa, i agafo la caixeta, me la quedo mirant, es quadrada i petitona, començo a donar-li voltes entre els meus dits, però aquests tremolen tant que em cau a la falda.

-Jake.- pregunto baixet, sense estar segura de com reaccionarà.- Que és aquesta caixeta?

Adult Nombre de missatges : 290 Fecha de inscripción : 06/11/2010

Remugo, quan sento que em parla, i la miro, sense saber a què es refereix. I llavors la veig. És la caixeta, i ha anat a parar a les seves mans, encara que no de la manera que jo havia planejat.

- És...

Noto un ofec al coll més gran del que m'hauria imaginat. "És per a tu, Ra. És un anell daurat, amb una flor d'esmeralda incrustada. És tot teu. És el que et volia donar quan et demanés que prenguéssis la decisió més gran de la teva vida. És un anell de compromís." M'hagués agradat poder dir-li tot això. Però no puc.

- Obre-la - és tot el que puc dir, no em surten més paraules.

Em diu que l'obri, i jo l'agafo amb les mans tremoloses però em quedo quieta impactada per la força del pensament que m'arriba. "És per a tu, Ra. És un anell daurat, amb una flor d'esmeralda incrustada. És tot teu. És el que et volia donar quan et demanés que prenguéssis la decisió més gran de la teva vida. És un anell de compromís." Al sentir-ho, el plor es torna a apoderar de mi, amb salades llàgrimes que corren ulls avall, per les galtes fins a arribar als llavis i després cauen a terra.

No puc deixar de mirar la caixeta, tot i que la veig borrosa, per les llagrimes, però no m'atreveixo a obrir-la, no després de saber el que hi ha a dins i saber que no ho mereixo, m'aixeco del sofa i vaig cap a ell, a poc a poc, perquè en certa manera, tot i que sé que mai em faria mal, em fa por a com reaccioni al tenir-me tant a prop. Li allargo la caixeta, sense obrir.

-Ja sé el que hi ha a dins.- dic entre sanglots que tallen les paraules.- He sentit com ho pensaves, i, no m'ho mereixo, no vull obrir-lo ara i veure el que he perdut per ser idiota i una tonta impulsiva.- intento mirar-lo als ulls però en sóc incapaç.- Queda-te'l tu.- li dic.- I si mai tornem a estar bé, me'l pots tornar a oferir i llavors estaré més que encantada de posar-me'l i casar-me amb tu.

Adult Nombre de missatges : 290 Fecha de inscripción : 06/11/2010

Quina classe de novio s'oblida que l'amor de la seva vida llegeix la ment? Ho faig tot així de malament? És per això que va per allà liant-se amb altres persones? És culpa meva, ara ho veig clar. Hauria de ser més atent, estar més amb ella, renunciar a part del meu sou per tal de poder visitar-la més sovint...

- Ra, jo...

No puc més. Ella, amb la caixa a les mans, aquella caixa que havia planejat donar-li agenollant-me davant seu i dient paraules boniques com les que acostumava a dir-li a les nostres cites. Aquelles trobades perfectes, regides per l'amor i la mútua comprensió. Què som, ara? No sé què som, però sé què sóc. Sóc un noi enamorat, un noi preocupat, un noi que es sent malament perquè li acaba de cridar a l'amor de la seva vida. Sóc un envejós, un metge massa ocupat, un noi que potser ha volgut ser més del que pot ser.

Però sóc jo. Sóc el que va aconseguir enamorar-la, i això no m'ho treu ningú. Ni un assassí, ni un director, ni el mateix Conseller podria superar-me en això. La miro, allargant-me aquella caixeta, i nego amb el cap. Em dirigeixo a la paret, recolzant allà el cap, respirant fons. El que m'està dient és que no vol casar-se amb mi o que no ho mereix?

I llavors ploro. Ploro perquè sé que he intentat aguantar massa. Ploro perquè sento que, a cada segon que passa, a cada paraula que surt ja sigui dels meus llavis o la meva ment, la perdo. Com qui intenta agafar aigua amb les mans, sento que les meves possibilitats de seguir per sempre amb ella s'escolen d'entre els meus dits. I és per això que un únic pensament surt de la meva ment.

És un pensament potent. Sincer, fort, tenaç, intel·ligent. És un pensament segur, potser perquè acumula tota la seguretat que a mi m'ha faltat aquests anys. És un pensament que surt del fons del meu cor, acumulant tots els meus sentiments, confusos, però clars a la vegada. I és un pensament que diu "Casa't amb mi".

Em destrossa quan el veig plorar, perquè alguna cosa dins meu em diu que en aquell moment l'acabo de perdre, i tot i així l'únic que desitjo és anar i fer-li una abraçar fer que deixi de plorar. I en aquell moment, me'n adono, m'adono de quant l'estimo, i sé que estic a punt de perdre'l, perquè he estat una idiota i que m'ho mereixo.

"Casa't amb mi", el seu pensament em paralitza, per un moment no el comprenc o penso que potser tot és producte de la meva imaginació, tant sols una imaginació descontrolada per les ganes d'estar amb ell, però després m'adono de que és un pensament massa fort, massa segur com per ser producte de la meva imaginació i m'atreveixo a aixecar els ulls i a mirar-lo, té els ulls vermells i llagrimes encara relliscant-li per cara, sense comptar les bosses a sota els ulls, i en canvi tot el que sóc capaç de veure és que és l'home més meravellos del món i que si jo vull, és meu i ho serà per sempre.

No ho puc evitar, em llenço contra els seus braços i amago el cap al seu pit mentre torno a plorar i l'abraço, mentre no paro de murmurar:
-Perdona'm, perdona'm, perdona'm.

Adult Nombre de missatges : 290 Fecha de inscripción : 06/11/2010

La rebo entre els meus braços, retenint-la amb força i necessitat, adonant-me de com he desitjat aquesta abraçada. Li acarono els cabells amb suavitar, i llavors agafo la caixa. La separo de mi, agafant-la per les espatlles, i m'agenollo davant seu.

- Rapunzel Davies. Haver estat amb tu ha fet que totes les meves altres experiències amoroses se'n vagin a un racó d'oblit d'on no penso treure-les. Tu m'has fet sentir coses noves i que a vegades semblaven massa perfectes per ser reals...

Obro la caixeta, mostrant-li l'anell amb les incrustacions d'esmeralda i mirant-la amb un somriure.

- Ara que ja ha passat temps, que tots dos tenim una vida, i ja som prou grans, em faries l'honor de dir-me que sí? Et vols casar amb mi, Princesa?

M'agenollo devant seu, en part perque el vull veure, en part perque els genolls no m'aguanten i me'l miro, per dins el meu cervell només fa que cridar que si, i cada si el respon un bateg del meu cor, que cada cop més rapid em fa adonar de fins a quin punt desitjo casar-me amb ell. Li faig un peto suavissim als llavis només una petita caricia i en aquell punt on els llavis es toquen però no hi ha pressió dels uns sobre els altre murmuro:

-Si...si...si.-un cop ho he dit per primer cop do puc deixar de dir-ho- Em casaré amb tu.- començo a plorar de nou, aquest cop de felicitat, mentre ric també a la vegada.- Em casaré amb l'home de la meva vida.- gairebé ho crido.- Ens casarem.- me'l miro sense creure-me'l.- Segur que et vols casar amb mi.- me'l miro insegura.- Després de tot el que t'he fet, no et mereixo, et mereixes algú molt millor que jo.

Ho havia de dir, li havia de donar la opció a fer-se enrere i encara que per dins desitjava que em digues que si, que és volia casar amb mi i que m'estimava més que res al món tenia por... por de perde'l, perque no sé que seria de mi sense ell, i aquell pensament em va colpejar amb la força d'un garrot.

-No se, no sé que seria de mi sense tu.- vaig dir-li.- Tu ets tot el que necesito per ser feliç.

Adult Nombre de missatges : 290 Fecha de inscripción : 06/11/2010

Somric obertament, la resposta afirmativa és tot el que volia sentir. Li agafo la mà, escoltant les seves paraules, i li poso l'anell al dit corresponent, per després aixecar la mirada cap a ella.

- Ra, si no hagués volgut casar-me amb tu ni t'ho hauria demanat... Però és el que més desitjo, et vull com a esposa, et vull compartint la resta de la meva vida amb mi, perquè t'estimo, t'estimo més que a res en aquest món.

M'aixeco, agafant-li la mà i portant-la amb mi a seure al sofà.

- Ra... Tu ets tot el que necessito per viure.

Em poso al seu costat al sofà, i me'l quedo mirant feliç, de fet estic tant absolutament feliç que no puc deixar de fer-li petons i bé, les nostres frases no són coherents però que importa.

-Jo també em vull casar amb tu.- li dic sincera.- Desde el moment que et vaig coneixer, i fins ara, pasant per tot el que em passat, no hi ha cosa que desitgi més,- vaig dir.- que casarme amb tu i pasar la resta de la nostra vida junts, i omplir-la de petits Jake's i petites Ra's, ens treuran un somriure quan tinguem un mal dia.

Realment aquell és el moment més feliç de la meva vida, mai havia somiat que la meva boda seria una boda per amor però ho era i és amb ell, simplement no tenia paraules per desciure com em sentia.

-I podrem viure junts, i dormir junts, i cuinar junts.- bé, hauria de deixar la feina a l'escola per no m'importava.- Hauré de parlar amb el Bohr per dir-li que ho deixo, però no m'importa, si cal vindre a dormir a aquest sofa les nits que tu tinguis guardia.- vaig dir.- però a partir d'aquest moment no em penso separar de tu mai més.

Adult Nombre de missatges : 290 Fecha de inscripción : 06/11/2010

Somric, agafant-li les mans mentre parla, sentint-me genial en notar el tacte de l'anell al seu dit. Però quan diu de deixar Hogwarts faig que no amb el cap.

- Ra, no deixis de treballar. No val la pena...

Li faig un petó curt, i somric.

- Què passaria si et digués que tinc una casa a Hogsmeade on podem viure els dos sense que cap hagi de deixar de treballar...?